L’estigma del carceller. Jaume Farrerons

Publicat al diari EL MUNDO l’1 de setembre de 1997

La societat comença a mostrar-se escèptica envers el concepte de rehabilitació prescrit per l’article 25.2 de la Constitució vigent. Sense entrar a valorar altres possibles causes del cert cul de sac on, efectivament, ha ras un projecte engegat potser amb excessiu tarannà utòpic, el que s’hi pot afirmar categòricament és el següent: pel que fa als delinqüents no hi haurà reeducació ni reinserció social de cap tipus si el personal de vigilància uniformat, que representa la immensa majoria del que treballa a les presons, segueix encarnant davant els ciutadans la imatge del carceller heretada d’una historia penal força vergonyosa. Tanmateix, aquest estigma no brolla sols, malauradament, de passades actuacions abusives, sinó de doctrines i camps socio-polítics hostils a tota mena de aparell institucional, carcerari o no. Combatre l’estigma equival, doncs a lluitar per aprofundir en la democratització del Cos, però també a denunciar l’espai simbòlic, teòric i polític especialitzat en la tasca de deslegitimar la institució desacreditant-ne els professionals més paradigmàtics.

La paraula grega de la qual prové el mot estigma feia referència als “signes corporals amb els quals s’intentava palesar alguna cosa dolenta i poc habitual en l’estatus moral de qui els presentava” (Stigma, E. Goffman, 1963). La modernitat occidental, sense suprimir-ne totalment aquest sentit físic, el va desplaçar envers les causes internes que els grecs ja volien assenyalar-hi en marcar amb empremtes ben visibles la pell dels criminals, els esclaus o els traïdors. L’estigma contemporani remet així menys a la manifestació que al manifestat i hi pot denotar una malaltia, una qualitat moral negativa o una vinculació de tipus grupal com ara l’ètnia, la ideologia o la religió, però també una determinada professió. Per la seva banda, l’estigma del carceller roman ja documentat a l’època visigòtica, quan la malfiança envers el personal de presons es tradueix en el conjunt de sancions previst per Las Partidas: “los carceleros no deben, por ruegos que se les hagan, ni por precio que se les den, ni por malquerencia contra los presos, darles malas prisiones, ni darles mal de comer, ni hacerles mal en otras maneras, y si algún carcelero maliciosamente lo hiciere deben hacerlo matar por ello” (Ley XI, Título XXIX, Partida VII). El carceller és dropo, ignorant, lladre i brutal. A l’obra de Quevedo El alguacil endemoniado podem llegir frases com ara la següent: “No es hombre, sino alguacil”. En paraules de Goffman, una de les característiques de l’estigma és la negació de la condició humana en el subjecte estigmatitzat: “Pensem, per definició, és clar, que la persona que té un estigma no és totalment humana”. Les pràctiques pròpies dels sistemes penals tradicionals fins ben entrat el segle XX, la repressió política i social en les dictadures totalitàries, demostren que la font del prejudici del funcionari de presons cal cercar-la en la institució penitenciària mateixa i, per tant, en la naturalesa del seu antic personal.

Reconegudes aquestes circumstàncies històriques, i en honor a la veritat, és menester reconèixer també el paper estigmatitzador que venen desenvolupant certes ideologies suposadament progressistes (G. Mazta, escola de l’etiquetatge, criminologia crítica, M. Foucault). Per a aquests corrents d’opinió i pensament, en efecte, l’esforç realitzat al si de les democràcies, que ha transformat en països com ara Catalunya la naturalesa sociològica del personal de vigilància, restaria mancat de sentit, car el que es rebutja no és la presó punitivocustodial, sinó la presó com a tal i en general tot el sistema institucional de la civilització “burgesa”. Així, si en l’estigma tradicional l’individu embrutia la funció, el concepte de la nova esquerra defineix un ordre invers: és la funció penitenciària la que degrada de forma necessària i automàtica el subjecte que l’adopta independentment de la seva actuació professional concreta. Per tant, no ens enganyem: quan la Núria Cadenas, a la seva obra Memòries de presó, afirma que era “difícil concretar la ràbia en un ens abstracte, en l’Estat o en el sistema. Per això, de vegades la materialitzava en els funcionaris, que eren la seva manifestació”, no està parlant senzillament el fanatisme, car darrera d’aquestes paraules hi ha tota una cultura, una política i una ideologia que en identificar els aspectes normatius (“repressius”) inherents a la raó (la forma-presó), ha negat la modernitat occidental en la seva totalitat i contempla els funcionaris de presons com a símbol d’allò que cal anorrear per a realitzar els valors utòpics: “la torture, c’est la raison” (M. Foucault). També els insults que el moviment abertzale llença sobre els treballadors penitenciaris quan ens escridassa “carceleros” i el mateix segrest del funcionari de presons Ortega Lara, són fets que pot resultar clarificador de llegir sobre el fons de les més pregones cabòries filosòfiques irracionalistes, nodrides per l’esquerra que sorgí amb la crisi del marxisme al voltant dels anys seixanta.

Els treballadors penitenciaris de Catalunya disposen a hores d’ara d’una oportunitat històrica per alliberar-se de l’estigma que pateixen injustament. Els sindicats carceraris, efectivament, s’han compromès a defensar la rehabilitació quan supòsit necessari per a la millora de les condicions laborals i la imatge pública de llurs representants, i tothom espera que l’acord que permeti la adopció de funcions pedagògiques (tutories, equip multidisciplinar) i el desenvolupament d’un programa d’intervenció específic per a funcionaris de vigilància. Som conscients que no tots els sindicalistes han reivindicat la rehabilitació de forma sincera i que fins i tot algun sindicat important s’ha erigit en opositor social únic a la política penitenciària democràtica encarnada per Ignasi Garcia Clavel. Per tant, abans de titllar la Direcció General de neofranquista, com van fer en una roda de premsa (4-1-97) els sindicats haurien de netejar les seves pròpies files expulsant els elements ultradretanistes. L’administració ha de saber ja que el mandat constitucional no podrà realitzar-se mai a casa nostra si el Cos de Vigilància Penitenciària roman embruixat per l’estigma del carceller; tanmateix, qui podrà desfer l’encanteri si els propis funcionaris de presons no s’hi decideixen? En definitiva, la pilota rau a la teulada sindical, però també a la consciència de cadascun de nosaltres.

Author: ADECAF