MAPA D’ENTRADES

ENTRADES PER MESOS

May 2017
M T W T F S S
« Jul    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

Categories

PORTADA

-

ASSOCIACIÓ DEMOCRÀTICA CATALANA DE FUNCIONARIS DE PRESONS

ADECAF

20 anys d’ADECAF

Els genocidis oblidats

Hem pensat que per commemorar els vint anys de vida de la nostra associació podríem obrir un nou web, més modern i que aprofités molt millor les eines de la informàtica moderna (en particular parlem del fabulós WordPress) que faciliten molt la millora estètica, l’edició i la introducció de dades. I també hem pensat que, amb aquest canvi, podríem donar un nou caràcter al nostre lloc, centrant-lo molt més, sempre sense abandonar els nostres temes tradicionals, la qüestió dels genocidis oblidats.

L’antic web d’ADECAF va néixer no només amb la vocació de canviar la consciència corporativista dels treballadors penitenciaris per una de més moderna i apropiada als nostres temps, sinó, a més a més i en conseqüència amb aquest propòsit, amb la idea de donar una oportunitat a l’ètica i a la intel·ligència a través d’una reforma cultural que fes possible la sortida del pou en el qual havien caigut els funcionaris de presons, arrossegats per uns sindicats irresponsables que reproduïen esquemes culturals que s’havien heretat de les presons franquistes (vegeu l’article 10 anys d’ADECAF). Els missatges corporativistes, que s’encarregaven de preservar la vella mentalitat, es publicaven, fins i tot, en butlletins i escrits sindicals. El “caco”, per exemple, es retratava com una espècie humana o infrahumana de segona categoria moral, i el funcionari com una representació de la virtut ciutadana. Amb aquest discurs es desposseïa el reclús de tota condició humana i es legitimava qualsevol forma de maltractament i de menyspreu cap a la població interna de les nostres presons.

Aquest entorn cultural que volíem combatre no procedia únicament de la reproducció d’unes escales de valors que s’havien perpetuat i reproduït des de les presons franquistes en un entorn tancat i que romania aïllat de la resta d’una societat espanyola i catalana, que teòricament s’havia europeïtzat i modernitzat. També reproduïa un esquema de pensament que es donava al carrer, amb la gent normal, que considerava que la delinqüència comuna era com una espècie plaga, que el reclús només tenia dret a pa i aigua, i que no entenia que els presos poguessin gaudir d’una televisió a la cel·la. Quan els nous funcionaris s’incorporaven a la professió, per aquest motiu i en una gran majoria, venien ja carregats amb un conjunt de prejudicis que els sindicats i els “companys ben integrats” s’encarregaven de reforçar fins a límits que es podrien considerar ridículs si no fos per les nefastes conseqüències que se’n desprenien.

La influència de les lluites d’ADECAF va modificar, en certa mesura, aquest estat de coses. Per exemple, ara a cap sindicat se li acut publicar, en els seus butlletins, cap article que fomenti el menyspreu i l’odi cap al col·lectiu de reclusos, i l’ambient carcerari corporatiu, encara que no és l’idoni por considerar-lo apropiat als nostres temps i a un entorn realment democràtic, ha millorat en relació amb el desolador panorama que governava en els anys noranta. El mèrit no ha estat exclusivament d’ADECAF, sinó que també ha estat possible gràcies a què el personal nou també prové d’un entorn cultural i social que s’ha transformat i que va armat amb un nivell democràtic més elevat, en comparació la mentalitat dominant de fa 30 anys.

atomica

La lluita per modificar la mentalitat corporativa carcerària també va esdevenir en una lluita contra el mobbing i contra els grans càrrecs de l’Administració, que es feien els “suecs” davant d’aquest problema i que protegien, abans, a tots aquells que el fomentaven. Tot i que la situació en aquest aspecte ha millorat, dista molt de ser aquella que legalment hauria de ser, ja que encara que sembla que hi ha molta menys gent que el practica, aquells que ho fan segueixen sense ser perseguits, generant, d’aquesta manera, un sentiment d’impunitat que fa impossible que s’eradiqui el problema. I ja ens podem imaginar què pot passar quan l’assetjament laboral procedeix directament d’algun càrrec de certa consideració, encara que de la seva boca només surti una defensa hipòcrita dels drets humans i dels reclusos.

Ara els objectius del nou web d’ADECAF han canviat. A grans trets, continuen sent els de transformar la mentalitat corporativa, però també vol ser un fons documental, una base de dades i un centre de memòria històrica que recopili documents sobre drets humans, presons, camps d’internament, i institucions anàlogues. També vol rememorar tota mena de genocidis i crims contra la humanitat que s’hagin produït al llarg de la història. Però la memòria històrica que vol recollir aquest web és un tant peculiar, ja que primordialment se centrarà en tot allò que la història divulgativa i els mitjans de comunicació han oblidat i dels qual gairebé no se’n parla. Així, no ens centrarem tant en els horribles i condemnables fets que es van produir en els camps de concentració nacional socialistes, que considerem suficientment documentats i publicitats i sobre els quals  creiem que no podem aportat gaire cosa a tot el que ja es diu, sinó en altres genocidis que la gent desconeix, com ara el del la guerra Guasú del Paraguay, els de Congo Belga o els de les Guerres de l’Opi, provocats primordialment per interessos econòmics, imperials i comercials. Però no parlarem únicament dels genocidis prokant-3vocats per obscurs interessos econòmics i imperialistes. També parlarem dels genocidis provocats per les belles idees, com ara les del paradís cristià o comunista. Un bella idea no legitima cap genocidi ni crim, és únicament una excusa de psicòpates. Encarà més, cal dir que les belles idees poden ser molt més criminals que els interessos econòmics o el racisme perquè donen un sentiment de satisfacció i justificació moral al criminal que no donen els altres motius. Mentre que aquells que maten o torturen en representació de grans idees es poden sentir legitimats i satisfets, perquè segons ells es tracta d’una lluita per grans metes (que curiosament mai s’arriben a assolir, fet que permet que la lluita i la legitimació de la barbàrie es perpetuï al llarg de la història), és molt més difícil assassinar per causa de criteris racistes o econòmics sense patir remordiments, sempre que no es tracti de psicòpates que no coneguin res sobre la consciència moral. En aquest sentit, ens sentim profundament kantians. Considerem que no hi ha cap fi que legitimi l’assassinat, el maltractament o la tortura, i que cap persona pot ser un medi per a qualsevol altra cosa, encara que aquest fi sigui un suposat paradís situat en un temps ideal i en el qual s’hagin superat totes les contradiccions del capitalisme.

En general, aquest projecte té l’objectiu d’ensenyar-nos que la persona és inviolable, i que cap excusa és bona per menystenir els seus drets. També que aquests drets van lligats a l’obligació i el deure de respectar-los, així que, en certa manera, els drets humans també es corresponen amb uns deures humans.  Esperem que aquest missatge arribi a tota la societat i també a les presons, de manera que els corporativistes que encara hi queden (encara estem molt lluny de parlar d’una espècie extingida), i que a través de tota la informació recopilada aquí entenguin que no hi ha cap justificació pel maltractament i el menyspreu.

A més a més, i com no podria ser d’una altra manera, continuarem amb la nostre tasca de transmetre qualsevol informació política i social que estigui relacionada de forma, directe o indirecte, amb el tema fonamental de les presons que considerem rellevant, encara que no tinguin res a veure amb la qüestió dels genocidis, coneguts o oblidats. També recollirem informacions polítiques i socials relacionades amb el dur càstig i l’agressió sense precedents que està, avui en dia, patint l’estat de dret i del benestar, i això sí que té a veure amb la qüestió dels drets humans

Girona, 01/04/2016